El Jordi va començar en el `món` de les curses l´any 1987 competint en la categoria "iniciació" del campionat de Catalunya. Aquesta categoria era una proposta de la Federació Catalana d'Automobilisme junt amb el fabricant català Arisco per donar oportunitats de provar de competir el campionat amb relativament pocs recursos. En ella va coincidir amb pilots que també corrien per primer cop el campionat com Genís Marcó o Marc Gené. Els resultats de la experiència van ser engrescadors per al Jordi i la seva familia sent quart al acabar la temporada.
L´any següent (1988) va poder tornar a correr el campionat català d'iniciació amb l'objectiu de guanyar-lo i ja dins de l'estructura de l'equip Faluga Racing. Aquell any debutava Oriol Servià, amb qui finalment va lluitar de tu a tu pel títol i finalment el va aconseguir. L'optimisme de cara al futur en el karting dels seus pares i de l'equip eren considerables.
El 1989, any en que ja hi havia curses de mini-karts per a pilots més joves en la categoria "cadet", hi va debutar també la seva germana Cristina. Ell, el Jordi va començar l'any corrent en dues categories del campionat de Catalunya a la vegada, "nacional", que era el següent graó d'iniciació en que s'havia de participar amb marques estatals, i també en la categoria junior, tornant on brillaven pilots com David Bosch , Genís Marcó o Marc Gené. A mitja temporada es va decidir només correr junior i el campionat d'Espanya de nacional. En aquest últim va ser sots-campió i en el català de junior va guanyar-hi una de les proves.
Els resultats acompanyaven sent competitius quasi en tota ocasió. I així amb aquesta il.lusió i animat pel seu pare principalment, l´any 1990 va començar, a més dels campionats català i espanyol, a disputar curses internacionals. El més destacat d'aquell any va ser marcar el 2on millor temps als entrenaments del campionat d'Europa junior al karting de Le Mans i la Pole en el d'Espanya junior a Madrid. I la Cristina va destapar-se guanyant el campionat Català en el seu segon any a cadet.
Al 1991, com tornant als seus inicis en l'equip d'en Faluga, finalment van arribar de nou èxits en forma de victòria per al Jordi, aconseguint imposar-se campió a l'Europeu junior a Suècia i al Espanyol, també de junior a Lliça de Vall, ambdós desde la Pole. Mai avans cap pilot ni català o espanyol havia aconseguit guanyar un campionat internacional, de manera que va guanyar molt reconeixement per part dels equips, federacions i altres pilots a nivell nacional.
Aprofitant aquesta empenta, la marca italiana PCR li va oferir saltar sènior en el català, espanyol, europeu i mundial, corrent com a pilot de l'equip de fàbrica de franc i aconseguint-li el suport de Bridgestone també amb els pneumàtics esponsoritzats per tot l'any 1992. Malauradament els resultats a meitat de temporada no van ser positius, en vista de les espectatives inicials i junt amb una nova proposta de Faluga/Iberkart per concluïr la temporada tornant al les marques CRG/Parilla (com en el 1991) varen acabar de tombar la balança per retornar a l'equip de sempre. Avans però, entretant, la Cristina es va fer amb la copa d'Espanya de "junior iniciació", sent també un èxit sense precedents d'una fèmina al karting. Finalment el Jordi va acabar proclamant-se també campió d'Espanya senior a l'Octubre i estant a un pas de guanyar la copa del món de Hong Kong desde la Pole de nou al Novembre.
En aquells mesos es van succeïr una sèrie de propostes de cara a seguir competint, però desde dues branques d'opcions incompatibles. Una, per part de la familia, de fer el salt a fórmula Renault seguint el campionat d'Espanya i l'altra, gràcies als moviments de Faluga i Aleix Alcaraz al voltant d'aconseguir lloc al equip de fàbrica CRG, amb el material amb el que tant bons resultats havia recollit, resultant amb la oferta de correr de nou tot l'Europeu, Mundial i Copa del món de Japó totalment a càrrec de l'equip italià durant dos anys, 1993 i 94. El Jordi es va decantar per seguir el seu camí en karting amb CRG, deixant de banda una mica els anhels familiars de fer el pas cap a monoplaces. Tot i fer varies poles en diferents proves i ser sempre entre els més competitius, els resultats no van arribar. Tot va concluïr el setembre del '94 al mundial de formula super-A a Argentina, on venint de la repesca va estar a punt d'acabar entre els 10 primers.
Finalment l'any següent es va prendre uns mesos d'inactivitat en les curses, temps per reflexionar i avançar en la recent matriculació en els seus estudis universitaris d'enginyeria. Tenint el camí dels estudis més o menys estable, a finals d'aquell 1995 tot bromejant amb en Faluga de correr l'última prova del català va animar-s'hi. I la va correr i la va guanyar sense massa oposició. D'aquesta manera li van tornar a oferir seguir el seguit de proves internacionals de Formula Super-A del 1996 amb Aleix Alcaraz com a patró de l'equip i dos pilots més en la categoria Formula-A, sent Jordi el referent a seguir per ells i als qui havia de servir la seva experència. Va ser de nou competitiu a nivell internacional però sense resultats destacants, no així en el campionat català en que no hi va tenir rival guanyant tot el que corria.
I quan ja tot semblava que s'hauria d'acabar per ell en les curses, Faluga el va animar en el seu projecte amb l'empresa catalana Arisco, que per aquelles èpoques havia aconseguit millorar en les seves participacions a nivell internacional amb el pilot francès Laurent Delahaye. Era l'any 97 i d'entre els rivals de cara els campionats català i espanyol va sobressortir-ne un al que no va poder superar que es deia Fernando Alonso. Al català va poder guanyar, però al ct. d'Espanya el material no va acompanyar tant i va quedar al seu darrera. Finalment el 98 seguint amb Arisco també va aconseguir colocar el kart català quasi entre els 15 primers classificats del campionat del món Super-A i va decidir deixar les competicións definitivament per raons personals.
